Antoni Franco, director de 'El Periódico
de Catalunya'

"El Barça del futur ha de ser més plural"

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

"Em fa ràbia que sembli que quan ETA mata a un periodista per a nosaltres és més important que quan mata a qualsevol altra persona"

"Seria bo que els periodistes tornessin a les redaccions, i que el centre de gravetat de la política tornessin a ser els parlaments"

"No vull convertir-me en un assessor quan deixi de ser el director del diari. M’agradaria tornar a ser redactor d’esports: el cos em demana marxa"

Què n’opina de la situació del Barça?
És preocupant, preocupant perquè veig que la ciutat viu amb una sensació de malaltia profunda l’evolució del Barça els darrers temps.

Ahir es va perdre més que una eliminatòria?
Sí, sí. La història del Barça està plena de partits que s’han perdut, però el que reflecteix l’eliminació d’enguany és l’evidència de la crisi social profunda de l’entitat. El que s’ha perdut és l’esperit que tenia el club fa uns anys, la sintonia interna entre l’afició i l’equip… i això és molt més greu que perdre un partit. I ara hi ha l’angoixa de veure quina sortida té, perquè per a molt barcelonistes no n’hi ha d’altra que un canvi en la direcció del club.

Quina sortida creu que hi ha?
En una situació democràtica normal, la sortida en una situació així demana sempre la mateixa fórmula: urnes. En aquest cas no es tractaria de convocar unes eleccions entre cometes "a traïció", com s’ha fet d’altres vegades, sinó que s’hauria d’obrir un procés i un debat no gaire llarg, però tampoc improvisat., L’actual directiva hauria d’expressar la seva voluntat de no continuar i s’hauria d’aclarir la foscor actual sobre el cens electoral del Barça.

I els grups de l’oposició?
Haurien d’expressar els seus projectes de manera clara i entenedora, i afrontar el repte electoral amb valentia, sense la por d’última hora que en els últims anys han mostrat quan han arribat les eleccions.

Com creu que hauria de ser el Barça del futur?
Un club d’alt nivell en tots els esports, com ara, però també molt més participatiu, portat no d’una manera assemblearia i sí d’una manera consegüent amb les expressions populars dels seus 100.000 associats. El que no pot ser és que el president, com ha fet el senyor Núñez, cregui que guanyar les eleccions dóna dret a governar de manera absoluta, i intransferible l’entitat. La gent que coneix la història del Barça en profunditat explica que mai no havia estat més reduït, simbòlic i poc operatiu el paper dels directius. Són possibles diversos models, però no aquest en què el govern recau en mans del president i el seu fill. És irrenunciable que el Barça del futur tingui un caire associatiu profund, participatiu, representatiu… i ens hem trobat que, en els últims anys, el Barça ha estat dirigit com les empreses, que són estrictament productives però que no tenen valors sentimentals, socials ni col·lectius.

Què pensa quan llegeix o sent que el problema de l’agitació social del club és que grups mediàtics, com el propi Grupo Z, volen fer-se amb el Barça?
No tinc la impressió que darrera de cada mocador hi hagi una persona estúpida; solament aquestes persones es deixin influir manipular, com insinua la directiva del Barça. Insinuar això és mostrar una visió molt reduccionista. Jo diria que, afortunadament, ni els mitjans de comunicació tenen tant poder ni tenim una massa social estúpida. L’estupidesa només és en les persones que pensen que a la genet se la pot manipular.

Si avui no és un bon dia per parlar del Barça, tampoc no és gaire bon dia per parlar de periodisme. I és que, recentment, s’ha produït el primer atemptat mortal contra un periodista per part d’ETA en molts anys. Com se sent?
A mi em fa ràbia que sembli que quan maten a un periodista per a nosaltres és més important que quan maten a una persona de qualsevol altra activitat. Jo crec que la violència o la mort provocada d’aquesta manera és exactament idèntica i decebedora, sigui qui sigui la víctima. El que passa és que hi ha aquesta connotació que, en el tema d’Euskadi, per la manera moderna de fer política més als mitjans de comunicació que al parlament, la funció del món de la comunicació s’ha convertit en una cosa més delicada del que hauria de ser en una situació de normalitat. I, des d’aquest punt de vista, sí que té un a especial mala llet l’assassinat d’un periodista.

És difícil ser periodista avui dia?
No, jo diria que no. Això del periodisme és una feina molt apassionant, difícil…, però em faria vergonya dir a altres professionals que la nostra feina és més difícil o transcendent. El que costa és mantenir amb un cert ordre les idees al cap, tenint en compte el món canviant en què vivim, la qual cosa resulta difícil per a tothom, treballi en què treballi.

Està ben dimensionat el paper dels periodistes i dels mitjans de comunicació?
El periodisme ha arribat a tenir un pes excessiu dins del que hauria de ser l’equilibri institucional i de la vida política d’un país. La causa és que actualment es fa molta política de cara a la galeria, més basada en les declaracions o aparicions als mitjans de comunicació que als parlaments. I opino que, de la mateixa manera que fa uns anys va ser positiu per a aquest país que els militars tornessin a les casernes, seria bo que ara els periodistes tornéssim a les redaccions, i que el centre de gravetat de la política tornessin a ser els parlaments i no les planes dels diaris.

Els mitjans de comunicació han de ser o exercir de quart poder, de contrapoder, o de cap de les dues coses?
En la política democràtica hi ha moltes institucions, en un sentit obert de la paraula, que fan o han de fer la funció de contrapoder, i el periodisme n’és una. Els ciutadans donem responsabilitats, mitjançant l’urna, a uns professionals de la política perquè facin de gestors dels béns públics i administradors dels poders col·lectius, i una de les coses que necessita la societat és "controlar democràticament" l’exercici d’aquests poders. Això ho ha de fer genèricament la justícia, la societat, la societat, i, dins de la societat, els mitjans de comunicació. El que succeeix és que aquí a Espanya hem travessat una etapa en la qual els tribunals de justícia no han estat prou acurats ni actius a fer la feina, la policia de vegades tampoc no ha estat prou viva per seguir alguns temes de corrupció de polítics, etcètera… Està bé que la premsa exerceixi la funció de contrapoder, perquè li pertoca, però ho hauríem de fer d’una manera més secundària respecte d’altres institucions.

Vostè no té antecedents periodístics, i en canvi sí que en té de polítics. No es va plantejar mai exercir la política?
Jo sóc un periodista que tinc el desig de morir com a periodista. El periodisme no és una activitat de pas; hi ha companys que és una eina en la seva carrera professional per, i diuen obertament que es tracta de fer-se un nom i després obrir una assessoria o una agència de relacions públiques. Jo tinc la voluntat de ser periodista fins al final i penso que la política és per a un altre perfil de persona.

Exercint de director de diari, què troba a faltar de l’exercici de reporter que sempre havia fet?
Jo vaig entrar en això del periodisme perquè m’agrada escriure, i cada vegada trobo més difícil trobar l’oportunitat d’escriure directament. M’he posat l’hàbit, l’obligació, de redactar personalment un dels dos editorials que cada dia publiquem, però em sembla una contradicció que els periodistes que com jo acabem dirigint un diari ens puguem acabar convertint més en gestors que en redactors. Jo, per exemple, com a director sóc cap de personal de la redacció, i ho exerceixo amb tota voluntat, encara que no sóc un expert en relacions laborals. En el futur, els directors de diari hauran de tenir una concepció periodística molt clara de la seva feina, però hauran d’estar molt ben preparats en qüestions de gestió.

Va començar la seva carrera en el periodisme esportiu. Què n’exportaria al d’informació general, i què n’erradicaria?
Normalment, el periodista esportiu és molt vital, viu molt intensament i profundament la seva feina. Són periodistes acostumats a treballar i a compartir feines, i en el periodisme d’informació general, en canvi, són més llops solitaris, els costa més treballar en equip. En canvi els periodistes esportius a vegades adoleixen la falta de preparació quant a les reglamentacions i els marcs jurídics en què es mou l’esport. De vegades cauen en el parany de pensar que, si han jugat a futbol, ja estan habilitats per fer-ne crítica. En canvi, els periodistes d’informació general tenen més voluntat per formar-se i millorar la seva competència.

Vostè ha declarat en més d’una ocasió que voldria acabar la seva carrera periodística com a redactor esportiu a les ordres d’Emilio Pérez de Rozas. Ho segueix mantenint?
Sí, sí. Hi ha una cosa horrorosa en la nostra professió: és el pensament segons el qual, quan un ha dirigit un diari, té l’obligació d’ascendir. A mi, en canvi, quan arribi el moment de deixar la direcció de El Periódico, m’agradaria més tornar a ser redactor abans que convertir-me en un assessor. I respecte de l’Emilio, que té virtuts i defectes com tothom, he de dir que és una persona entranyable que aconsegueix que tothom qui treballa amb ell visqui l’activitat quotidiana d’una manera molt viva. I a mi, després d’una llarga etapa en posicions de responsabilitat, el que em demana el cos és una mica més de "marxa informativa". I això, a esports i amb Emilio Pérez de Rozas, està garantit.

Quina seria la portada o el titular que més li agradaria redactar personalment?
L’arribada de la pau a Euskadi, la millora de la situació dels països del tercer món, la curació de la SIDA o el càncer… hi ha moltes coses que em satisfaria donar.

REQUADRES
     


Fill d'una família amb antecedents polítics d'esquerres i barcelonistes

"Quan vaig començar, al periodisme esportiu hi anaven els tontos"

Preguntes molt personals...